Al Congo 2. 26 hores de viatge

Eixia de casa a les 9.00 del matí de diumenge. Eixia de l’aeroport de Kinshasa a les 11.00 del matí de hui mateix. 26 hores de viatge.

Viatjar em desperta una sensació rara: La nostra ment (i els bitllets) van amb un pla que pot fallar en qualsevol moment. És la incertesa, eixa que que et fa pensar que si tot va bé, és que alguna cosa important no has tingut en compte. És l’incertesa la que et fa estar molt atent a tot (senyals, avisos, documentació, diners…) però que et pot llevar el més important: els riures i el gaudir de cada moment, de cada novetat, de cada pas i cada mos, de cada gest d’amabilitat i acollida.

Han sigut 26 hores d’avançar sense descans. Quan erem a terra perqué hi havia algun lloc al que arribar-ne a peu, en autobús o en tren. Horaris prefixats, els diuen. Quan volàvem perquè l’avió ens portava a nou cents quilòmetres per hora i a 10 quilòmetres d’altura. Sempre avant, siga com siga. 

370 km en tren de València a Madrid. 3,5 en taxi. 10 km de Rodalies per Madrid. 2.1 de tren en la T4. 6 km en autobús en Doha i, nyas coca! 5.336 km d’avió fins a Doha i 5.143 km de Doha fins a Kinshasa. 

Quantes coses podríem haver fallat. Però amb la professionalitat de tanta gent i la seua bona voluntat, som ací ja. 

Este viatge modern és efectiu, sens dubte, però li trobe una dificultat. No et permet conèixer ni persones ni llocs. He compartit 7 hores de vol amb un xinés del que no conec ni la seua veu, i 6 hores amb un lugandés que, més simpàtic, almenys hem intercanviat algunes frases en un mal francés. Quantes persones me’n trobat al llarg de la meua ruta i ningú, ningú, s’ha convertit en una persona significativa per a mi. 

Hem arribat a Kinshasa, peró ¿val este viatge com que he sigut a Egipte, Aràbia, Eritrea o Sudan del Sud? Perquè passat, hi hem passat… 

Hem arribat a Kinshasa, però massa ràpid com per a que l’experiència siga significativa. Crec que l’autèntica experiència comença ara. 

Almenys la companyia ha sigut molt bona. Hem compartit, ens hem ajudat, hem rist i ens hem cuidat. I m’ha recordat la autèntica veritat de tot camí: estem misteriosament i realment sostinguts i ben acompanyats. 

El miracle és que som a Kinshasa. Ens faltarà una maleta a cadascu (que esperem n’arriben demà). Ara no tenim roba per a canviar-nos. Però aixònno lleva l’important: som a Kinshasa, gràcies a molta gent, això és un miracle, el miracle de l’amabilitat i dels somriures. 

Al Congo 1

 

Quan ma iaia, Vicenta la perruquera de Russafa, em demanava que m’acabara el plat pels negrets del Congo (cosa, tot siga dit, molt infreqüent perquè de menjadorets com jo n’hi havien pocs al barri) mai pensava que puguera visitar eixa terra.

Però contra tota previsió, ací estic, camí de l’antic Congo Belga, de fatídica memòria colonial.

El tren va ràpid i ple de gom a gom. Quant viatja la gent en estos temps. Em pose a escriure per a desenvolupar els meus pemsaments i connectar amb els meus sentiments.

Pense que molt abans d’anar al Congo, el Congo n’ha vingut a mi ja fa uns anys, quan la providència de Déu ens envià el regal de Norbert Mamba. Un salesià congoleny, un germà salesià, que ha abandonat tota la seua família i gent per a fer-se un de nosaltres. Amb ell El Congo s’ha fet present entre nosaltres.

Norbert és família, delicadea, amor, serenitat. És un plaer anar a sa casa, travessant païssos, recorrent quilòmetres, per a acompanyar-lo en la seua primera missa al seu poble: Mbuji-Mayi. 

Allà anem, esglaiats i il·lusionats alhora, contents de poder viure esta aventura, i oberts al que Déu vullga regalar-nos a cada pas.

Madrid és més a prop. Allà Segundo m’espera. O més bé, jo esperaré a Segundo. 

Resistiré

No està sent gens fàcil, però ací estem, resistim. I m'he alegrat que traduïren esta famosa cançó al valencià. M'ha fet goig.

El problema és que no sabem fins quan haurem de resistir. No sabem quina nova normalitat haurem de viure i no sabem com afectarà les nostres vides i a la tasca evangelitzadora que duem avant.

O en realitat, pense, el que hem de fer no és tant resistir, sinó anar per on la història ens porta, trobant els senyals que Déu va posant-ne. ¿No seria una altra manera de viure?

Resistir és un valor, no ho dubte. Però resistir-nos a la realitat no crec que siga allò que Jesús ens ensenya. Ell va acollir allò que passava i ho va intentar viure des de Déu. Jo crec que és ací on la resistència cal, resistir, o millor dit, romandre al costat de Déu, no deixar que cap pandèmia ens separe d'Ell... Com deu Sant Pau: ¿Qui podrà separar-nos de l'amor de Déu?

Somriure, bes i alé.

Quan l'últim bufit arribà
el teu alé romangué
per no tornar-se a anar.
Quan la meua boca deixà
de llançar espurnes de besos
el teu somriure es dibuixà
per sempre al cossiol,
a la muntanya i al mar.

Em fas mal, ho saps,
no per l'absència o la tristor,
sinó per tot allò
que el meu cap imaginà
i mai trobà,
ni arribà al meu cor,
ni tocà la meua mà.

Perquè estàs i ets,
quan cals i no,
quan vull o no.
Però sempre vull
somriure amb bes,
paraula i alé,
tocar-te i sentir-te,
com quan al teu braç
em refugiava com un xiquet.

Arriba contínuament
i fes-nos sentir que el teu amor,
amor infinit,
és i serà sempre
somriure, bes i alé.

Anem amb tu

Te’n vas ben lluny.
Més enllà del mar,
més enllà del temps.
Per a quedar-te per sempre
molt a prop,
molt endins.

Ben que fas
quan escoltes el teu cor
i els seus, i el seu,
et poses a caminar
com aquell que va eixir
sense seguretats,
només confiat
en aquell Amor
ben sentit, molt endins
que no s'explica, que sols se sent.

Anem amb tu.
Ho saps.
Els que som comunitat
podem estar lluny
però mai absents,
mai separats.

Tira endavant,
sempre amunt,
sempre avant.
Sols no estàs.
Ací estem,
allà vas.
Des d’esta mar
fins on no saps.

Fartera

O m'estimes perquè no em coneixes.
O em coneixes i, per tant, no m'estimes.

Però que m'estimen els que em coneixen
és anhel impossible,
frontera infranqueable,
assumida derrota.

Tristesa, només queda la tristesa,
una ben profunda,
arrelada i minsa
que t'afona
fins que et mata
o te'n farta.

Camins que són rius

Deixa't emportar 

si el riu és de pau. 

Però no et deixes 

si sense aigua va,  

t'arrossegarà 

quan vinga riuà.

Camins vers la mar 

hui, serenitat, 

potser molt cansat, 

però al demà,

plaer, felicitat.

Camina, canta,

ves avant amb trellat, 

fent cas al teu cor,

i, sens gens de por,

ben acompanyat.